Index
del document
1.-Filiacio
llingüistica del valencià.
2.-
Posicio del valencià dins de les llengües de la peninsula.
3.-Algunes
caracteristiques llingüistiques del valencià.
Bibliografia
essencial
1.-Filiacio
llingüistica del valencià.
Podem
dir que el valencià es una llengua mixta en quant a
la seua filiacio. Per una banda, presenta moltes coincidencies
morfologiques, sintactiques i lexiques en les llengües galorromaniques
(frances, occita, gasco... ). Per una atra, te tambe alguns
traços inequivocament iberorromanics (aço es, tipics del castellà,
el gallec o el portugues...).
Aixina,
per posar nomes uns casos, son traços galorromanics:
-
lutilisacio
del pronom neutre "ho", derivat del llati
HOC: "Encara que mho jures, no mho
crec" (cast. "Aunque me lo jures, no
me lo creo");
-
la
perifrasis verbal "vaig + infinitiu" en
valor de passat : "El dumenge passat vaig anar
al teatre" (cast. "El domingo pasado fui
al teatro");
-
lus
com a adjectiu de linterrogatiu "quin":
"¡quin chiquet tan gracios!" (cast.
"¡qué niño tan gracioso!").
En canvi,
uns atres traços del valencià son caracteristics de les llengües
iberorromaniques, com ara:
-
laparicio
de la preposicio "a" davant de lobjecte
directe de persona: "Vaig vore a Pere"
(cast. "Vi a Pedro");
-
el
manteniment de la triple oposicio de grau per als demostratius:
Aço-Aixo-Allo; Aci (o aqui, dialectal)-Ahi
-Alli; Este-Eixe-Aquell.
Esta
filiacio mixta del valencià queda ben palesa en algunes
caracteristiques, que ocupen una posicio intermija entre
les solucions adoptades per les llengües iberorromaniques
i les adoptades per les galorromaniques.
Es
el cas, per eixemple, de lutilisacio del pronom
adverbial hi: mentres les llengües iberorromaniques
han perdut qualsevol us deste pronom (el castellà,
per posar un cas, deixà dusar-lo cap al segle XV),
les llengües galorromaniques l´han conservat, de manera
que, a hores dara, susa encara en frances,
gasco o occita.
Per
la seua banda, el valencià ha adoptat una solucio intermija,
puix, mes que haja perdut els usos pronominals de hi,
conserva este pronom com a entitat diferenciada (almenys
com a fet lexic), en algunes expressions. Aixina, en valencià,
el pronom hi acompanya sistematicament al verp
haver: "Ahir hi havia molta gent en
la plaja" (cast. "Ayer había mucha gente en
la playa").
A
banda destos traços, compartitis per atres llengües,
i que servixen per a delimitar la posicio del valencià
entre les llengües romaniques, la llengua valenciana te,
per una part, certes caracteristiques compartides en algunes
llengües concretes ( i no en un bloc llingüistic sancer)
com ara, la pervivencia de la preposicio ad ("Li
ho digui ad ell" , cast. "Se lo dije
a él") o lexpressio "una volta"
("El veig una volta al mes", cast.
"Lo veo una vez al mes") compartides
abdos en litalià; per atra, te tambe alguns
traços exclusius (aço es, no compartits en atres llengües
romaniques): es el cas, per eixemple, de lamplissim
abast semantic de la preposicio en: "Men
vaig al cine en el meu amic" (cast. "Me
voy al cine con mi amigo").

2.-
Posicio del valencià dins de les llengües de la peninsula.
Encara
que llingüisticament el valencià no li sembla gens al
portugues, des dun punt de vista historic, el paralelisme
en la formacio dabdos llengües es ben evident.
-
En
el segle XII les terres portugueses de Coimbra i Lisboa,
someses fins el moment a la dominacio islamica, van ser
conquistades per les tropes cristianes i se va produir
una repoblacio a base de gallecs. La llengua portuguesa
naix, en definitiva, com a conseqüencia de ladaptacio
del gallec dels conquistadors a la llengua romanica que
parlaven les importants comunitats mossaraps de Coimbra
i Portugal. De fet, pareix que algunes de les caracteristiques
del portugues estaven ya presents en la llengua parlada
pels mossaraps portuguesos, pero no en la dels repobladors
gallecs.
En
la part oriental de la peninsula va ocorrer un
proces semblant, encara que no identic: en el segle XIII,
el rei Jaume I arrepunyà als musulmans Valencia, que va
ser repoblada per gent de molt diversa procedencia, entre
la qual predominaven els aragonesos i els catalans (encara
que estos vingueren en una proporcio una miqueta inferior
a la dels aragonesos).
Com
en el cas de les terres portugueses, les valencianes conservaven,
en el moment de la conquista, una llengua mossarap dotada
duna gran vitalitat, la qual, segons demostren de
manera inequivoca els ultims estudis, presentava caracteristiques
identiques a les del valencià que simpongue en Valencia
a partir del segle XIII. Desta forma, a causa de
la conquista cristiana, entraren en contacte en Valencia
laragones, el catala (en les seues dos variants:
oriental i occidental) i el mossarap autocton valencià,
molt similar a la modalitat catalana occidental.
Evidentment,
i com en el cas del portugues, el contacte en les noves
modalitats llingüistiques hague dinfluir en la conformacio
de les caracteristiques de la llengua valenciana migeval
immediatament posterior a la conquista, pero a hores dara
sabem que les caracteristiques (com a minim fonetiques)
del valencià migeval estaven ya presents en el mossarap
valencià anterior a la reconquista cristiana.
-
Per
tant, no es pot parlar duna substitucio de llengües
en Valencia, aço es, el mossarap autocton valencia no
va ser substituit per cap modalitat llingüistica duta
pels conquistadors. Aixina, el valencià se pot considerar,
en llinies generals, un dialecte constitiu del
llati (derivat directament del llati que dugueren els
romans a terres valencianes), puix no es producte de cap
importacio llingüistica, mes que patira la llogica influencia
(dificil de determinar, a hores dara) de les llengües
veïnes dels repobladors.
- Despres de la conquista
cristiana, Portugal i Galicia passaren a formar part duna
unica entitat politica. Esta unitat fon, no obstant, breu,
de manera que lindependencia de Portugal respecte
de Galicia, aixina com la perdua dautonomia desta
respecte de Castilla afavoriren el desenroll independient
de les llengües dabdos territoris.
En
el cas de Valencia, el territori valencià passà a constituir,
immediatament despres de la conquista, un regne autonom
(que fruia dun govern, i duns furs propis)
confederat en els atres territoris de la Corona dArago.
No obstant limpressio dunitat llingüistica
que poguera crear inicialment la Cancelleria Real com
a organisme encarregat de redactar la documentacio del
rei per a tots els membres de la confederacio, la realitat
es que el valencià, potser afavorit per lautonomia
del Regne de Valencia i per lesplendor social i
economic que el dit Regne alcançà en el segle XV, pronte
va fer pales una evolucio de caracter autonom, en que
la tria de de formes i de solucions dins del proces evolutiu
de la
llengua
se fea independentment de les solucions triades per les
atres modalitats llingüistiques (i encara de la catalana,
la mes proxima a la valenciana).
El
valencià es, ya en el segle XV, i fins a les ultimes decades
del segle XVII, un idoma en activa evolucio, que va patint
una serie de canvis i que va triant entre diverses opcions
i solucions llingüistiques. Esta evolucio continuada no
provocà la modificacio aïllada dalguns aspectes
de la llengua, ans la va dotar dun caracter organic
i duna estructura coherent. Este proces de seleccio
i evolucio desenrollat a lo llarc de mes de dos segles
afecta tant al valencià lliterari com al valencià coloquial
i encara al dels documents. Segons senyala el professor
Penyarroja, esta rao dhistoria interna de la
llengua i no nomes lesplendor social i cultural
del Regne de Valencia en el segle XV explica la consciencia
llingüistica autonoma dels escritors del moment al
qualificar la llengua de les seues obres lliteraries com
a llengua valenciana.
-
El
paralelisme historic entre portugues i valencià ve acompanyat
duna atra semblança (conseqüencia, en part, del
sobredit paralelisme), ara en relacio a sengles relacions
dafinitat llingüistica dabdos llengües en
atres llengües en les que han mantingut un important contacte
historic. Es el cas del portugues respecte del gallec,
i del valencià respecte del catala.
Distinguim
aixina dos llengües diferents en loccident peninsular,
encara que semblants: el gallec i el portugues. En el
pas del temps, el portugues ha desenrollat bona cosa de
diferencies fonetiques en el gallec (que a la fi han originat
diferencies lexiques, mes o manco marcades segons els
casos), aixina com algunes distincions morfologiques,
mentres que, sintacticament, no hi ha massa distancia
entre les dos llengües.
Paralelament,
en la part oriental de la peninsula trobem novament
dos llengües semblants, pero clarament diferenciades: el valencià
i el catala.
Foneticament,
el valencià mante algunes diferencies importants respecte
a tot el catala, com ara linventari de fonemes, distint
en abdos lengües, la conservacio de la -r final (que
es pert en catala), o la perdua valenciana de la consonant
dental dels sufixos -ATA, -ATORE, front a la seua conservacio
en catala. A banda, hi ha atres diferencies que oponen el
valencià a la gran majoria dels dialectes catalans (aço es,
al catala general), mes que hi haja algun dialecte catala
de fonetica prou acostada al valencià. Algunes destes
diferencies respecte al catala general son: lestructura
del sistema vocalic aton, que consta de 5 vocals en
valencià, front a les 3 del catala general; la distinta
distribucio de la e tancada i de la e oberta en
el vocalisme tonic, o lutilisacio del fonema prepalatal
africat sort en algunes paraules a on el catala general utilisa
el prepalatal fricatiu sort: marchar-marxar). En llinies
generals, no obstant, les diferencies fonetiques entre abdos
llengües (sobretot si atenem nomes a les que oponen el valencià
a tot el catala), son menors que les que hi ha entre el gallec
i el portugues.
En canvi,
les caracteristiques morfologiques i , sobretot, sintactiques
que distinguixen al valencià de tot el catala son
prou mes importants que les que separen al portugues del gallec.
Els factors de diferenciacio entre valencià i catala son innumerables.
Per posar nomes uns casos, senyalarem que les diferencies
entre abdos llengües, moltes delles fonamentals, afecten
a la distribucio dels verps ser i estar, a lordenacio
i utilisacio dels pronoms debils, a la morfologia dels demostratius
i els deictics, aixina com a les relacions doposicio
que estos pronoms establixen entre si; a la forma de construir
les oracions impersonals, dintroduir lobjecte
directe de persona i a lus i la forma de larticul
neutre (en estos tres casos, loposicio sestablix,
basicament, respecte al catala normatiu); a la forma dels
pronoms personals i dalguns indefinits, a linventari
de les preposicions i a la seua distribucio (sobretot en lo
que respecta a labast semantic de la preposicio en
i a lus de preposicions en funcio locativa davant
els toponims); a les formes dels pronoms numerals, a linventari
dels adverbis (hi ha adverbis plenament vigents en el valencià
actual que shan perdut en catala, i hi ha adverbis catalans
desconeguts pel valencià); a lus de larticul personal
(deconegut pel valencià actual, viu en catala); a linventari
de conjuncions, o al sistema verbal (tant en relacio a la
distribucio del paradigma actual com, sobretot, en relacio
a la morfologia verbal, a on hi ha diferencies molt importants).
Lexicament, la
diferenciacio entre valencià i catala es tambe prou significativa.
Les diferencies afecten tant al lexic romanic, com al lexic
arabic o als cultismes. Lautonomia lexica valenciana
tambe se reflexa en ladaptacio dels prestams llingüistics,
que seguixen una via dintroduccio propia, no necessariament
coincident en la catalana: aixina, el galicisme garage
ha segut amprat de manera diferent pel valencià i pel catala.
El valencià ha adoptat la paraula francesa atenent a la seu
fonetica original, per lo qual presenta la forma garaig;
el catala, en canvi, presenta la forma garatge, ya
que ha ates al resultat habitual catala del sufix -atge,
i no a la fonetica francesa.

3.-Algunes
caracteristiques llingüistiques del valencià.
A.-Fonologia
1.-Sistema
Vocalic
-
El
sistema vocalic tonic del valencià està compost per 7
vocals: a, e oberta, e tancada, i
, o oberta, o tancada, u. A diferencia
del castellà, loposicio entre e oberta i
tancada per una banda, i entre o oberta i tancada,
per una atra, te caracter fonologic, aço es, servix per
a diferenciar significats. Eixemples:
E OBERTA
E TANCADA
vs.
seu
(cast. sede)
seu (cast. suyo)
________________
O
OBERTA
O TANCADA
vs.
molt
(cast. molido)
molt (cast. mucho)
-
Shan
conservat, per tant, sense diftongar, les vocals e,
o, obertes procedents de E,O breus del llati classic:
cova (cast. cueva), serra (cast.
sierra).
- El valencià si coneix,
en canvi, la diftongacio condicionada: huit (del
llati HODIE), cast. hoy.
- Front al gallec i
al portugues, el valencià ha completat la reduccio dels
diftongs decreixents llatins (-ai-, -au-): forner,
llosa (cast. hornero, losa).
- El sistema vocalic
aton del valencià consta de 5 vocals: a, e, i ,o, u.
2.-Sistema
consonantic.
-
Destaca
el manteniment de la distincio b-v en part
del domini llingüistic (distincio normativa arreplegada
ortograficament: cavall - cabas) i la gran
riquea de sibilants sordes i sonores. Concretament, trobem
7 consonants sibilants en valencià, que son:
-Alveolar
fricativa sorda: set (cast. siete)
-Alveolar fricativa
sonora: casa (cast. casa)
-Alveolar africada
sorda: tots
-Alveolar africada
sonora: tretze (cast. trece)
-Prepalatal
fricativa sorda: caixa (cast. caja)
-Prepalatal
africada sorda: chic (cast. chico)
-Prepalatal africada
sonora: viage (cast. viaje)
-
Atres
caracteristiques fonetiques del valencià son: la tendencia
a la perdua de la -o atona final (chic, cast. chico);
la conservacio, com el portugues, i front al castellà,
de la f- inicial (figa, cast. higo);
la palatalisacio de l- inicial: (llop, cast.
lobo); la conservacio dels grups consonantics inicials
pl-, cl-, fl- (ploure, clau, flama,
cast. llover, llave, llama); sonorisacio
general de les sordes intervocaliques -p-, -t, -k-
(cabra, pedra, foguera, cast.
cabra, piedra, hoguera); palatalisacio
general de la geminada llatina -ll- (cuquello,
cast. cuclillo) i del grups -cl-, -lj-
(agulla, fulla, cast. aguja,
hoja); reduccio dels grups llatins intevocalics
-mb-, -nd- (llomello, ona, cast.
lomo, onda); perdua de la -n final
(jove, cast. joven); la conservacio general de
la -r final, (flor, cast. flor),
o la reduccio general dels grups consonantics romanics
que inclouen geminades, (velar, cast. velar)...
B.-Morfosintaxis
-
En
llinies generals, el valencià forma el plural del substantius
i adjectius masculins, afegint -os quan acaben
en els sons representats per les grafies -s, -ç, -ix,-ig,
i afegint -s en els atres casos (music-musics,
cast. músicos). Aço pot originar grups consonantics complicats,
que els valencians pronuncien sense problemes: texts,
boscs, celests. En alguns casos, reapareix
en el plural la -n etimologica perduda en el singular
(jove-jovens, cast. joven).
- El plural femeni
se forma substituint la -a final del singular pel
sufix -es (casa-cases, cast. casas).
La -n etimologica perduda en el singular apareix
quan la paraula, mes que siga femenina, no acaba en -a
(verge-vergens, cast. vírgenes).
- El sufix "-ista"
ha desenrollat una doble terminacio (ya present en epoca
classica), segons el genero del substantiu al que safegix.
Tenim aixina "-iste" per als substantius
masculins i "-ista" per als femenins.
Eixemple classic: juriste (Dietari del capellà
dAnfos el Magnanim ).
- Els possessius presenten
formes atones i toniques. Les formes toniques van precedides
normalment (i en molts casos, obligatoriament), per larticul:
el meu amic (cast. mi amigo).
- Lindefinit
atre sol anar acompanyat per articul, encara que
aparega junt a un substantiu indeterminat: latre
dia - un atre dia (cast. el otro día - otro
día).
- Existix en valencià
un articul neutre lo, que te plena vitalitat i
es totalment normatiu: "Lo que passa es que
estic cansat" (cast. "Lo que pasa es
que estoy cansado").
- La preposicio habitual
per al valor locatiu es en. Lus de la preposicio
a en eixe valor està restringit, generalment, a
alguns sintagmes o situacions concretes: "esperar
ad algu a la porta", "portar el
capell al cap", "tindre diners al
banc". Esta preposicio no introduix toponims:
"Viu en Valencia" (cast. "Vive en
Valencia").
-
Els
pronoms personals debils poden prendre diverses formes
segons la posicio que adopten respecte al verp, i segons
les caracteristiques fonetiques del dit verp. Aixina,
el pronom me de primera persona singular adopta
la forma m davant de verp començat per vocal,
m darrere de verp acabat en vocal, me
o em davant de verp escomençat per consonant
i, finalment, -me darrere de verp acabat en consonant:
mobliga, obligam, me /me
diuen, dis-me.
-
El
valencià es una llengua prou rica en pronoms. A banda
dels pronoms personals debils, dispon tambe dun
pronom adverbial (ne) de plena vitalitat,
dun atre pronom adverbial (hi) fossilisat
en algunes expressions, i dun pronom neutre (ho):
"¿Quantes taronges vols? -Ne vullc tres"
(cast. "¿Cuántas naranjas quieres?-Quiero tres"),
"men vaig" (cast. "me voy");
"no m´hi veig" (cast. "no me veo"),
"hi havia molta gent " (cast. "havia
mucha gente"); "aixo no mho puc
creure" (cast. "eso no me lo puedo creer").
- Les oracions impersonals
nomes se poden formar utilisant el pronom se (o
es): "Se diu que el govern te pensat
alvançar les eleccions" (cast. "Se dice que
el gobierno tiene pensado avanzar las elecciones").
- Junt al verp ser,
el valencià utilisa tambe el verp estar. La distribucio
destos dos verps es complementaria i semblant a
la del castellà: "Ya estic en Valencia",
"El premi li ha segut otorgat esta vesprada"
(cast. "Ya estoy en Valencia", "El
premio le ha sido otorgado esta tarde").
- Un dels aspectes
mes complicats de la gramatica valenciana es la conjugacio
verbal, puix hi ha bona cosa dalomorfs desinencials
per a una mateixa persona, en distribucio complementaria.
Aixina, per a la primera persona del singular del present
dindicatiu tenim les següents desinencies: -e,
per als verps del primer grup (ame); -c, per
als verps velarisats (dorc); -ixc, per als
verps incoatius (servixc); desinencia zero per
a lo restant dels verps .
- Dins del paradigma
verbal valencià hi ha dos temps diferents (el Preterit
Perfecte Simple i el Preterit Perfecte Perifrastic) per
a un mateix valor verbal: "Ahir ani a ta casa"
(Preterit Perfecte Simple) = "Ahir vaig anar
a ta casa" (Preterit Perfecte Perifrastic), cast.
"Ayer fui a tu casa".

BIBLIOGRAFIA
ESSENCIAL
- Fontelles i Fontestad,
A., La flexio verbal en la llengua valenciana, Ciutat
de Valencia, Lo Rat Penat, 1983.
- Lanuza,
Joaquim et alii., Gramatica de la Llengua Valenciana,
Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, 1996 (2ª edicio).
- Gimeno
Juan, M., Introduccio a la dialectologia. Els dialectes
valencians, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, Col. Quaderns
dOrientacio, 7, 1996.
- Guinot
i Galan, Josep M., Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana,
Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, Col. Didactica, 1987.
- Guinot
i Galan, Josep M.,Morfologia Historica de la Llengua Valenciana,
Ciutat de Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana,
Serie Filologica 7, 1991.
- Penyarroja
Torrejón, Ll., El Mozárabe de Valencia. Nuevas Cuestiones
de Fonología Mozárabe, Gredos, Biblioteca Románica Hispánica,1990.
- Penyarroja
Torrejón, Ll., Cristianos bajo el Islam, Gredos, Monografías
Históricas, 4, 1993.
- Penyarroja
Torrejón, Ll., - "Sintaxis i lexic en el Tirant lo
Blanch .(Del valencià quatrecentiste al valencià modern)",
Ciutat de Valencia, Consell Valencià de Cultura, Serie
Minor 6, 1991, pp. 37-67.
- Real
Academia de Cultura Valenciana, Diccionari Valencià - Castellà,
Castellà - Valencià, Ciutat de Valencia, Del Senia
al Segura, 1992, 2 volums.
|