La llengua propia dels valencians es la llengua valenciana.
Aixina ha segut durant segles, aixina la denominaren els nostres
classics del segle XV, aixi ho reclama el sentir del poble
valencià i aixi està recollit en l'Estatut d'Autonomia de
la Comunitat Valenciana:
La valenciana ha segut la llengua historica
i propia del nostre poble a lo llarc de molts segles i constituix
la nostra senya d'identitat mes caracteristica i peculiar.
Aixi mateix, la seua trayectoria historica ha corregut paralela
a les visicituts que han experimentades les nostres llibertats
com a nacionalitat, de manera que podem establir una correlacio
prou exacta entre la situacio d'estos dos aspectes en un mateix
moment historic.
La llengua valenciana va ser "l'oficial"
del Regne de Valencia practicament des de la seua fundacio.
Ya en els Furs s'ordenà que els juïns es feren en "vulgar
romanç" per a que pogueren ser entesos pel poble. I des
de llavors fon la que es va utilisar de forma quasi exclusiva
en els documents escrits antics que conservem de tot lo Regne:
lleis, administracio civil, administracio eclesiastica, documents
privats, cartes, poemes, noveles... tot es fea en valencià.
L'unica llengua en la que hague de competir inicialment va
ser el llati, que quedà reservat a la ciencia i l'ensenyança
universitaria i a l'alta jerarquia de l'esglesia. Dos segles
despres el castellà començà a fer-se present com a llengua
veïna de prestigi i una part de la noblea i dels ambients
intelectuals dels segles XVI i XVII l'adopten com a vehicul
d'expressio. Pero a pesar de la renuncia d'estes elits a la
seua llengua, que ha donat peu a parlar de l'epoca de la decadencia,
el valencià seguix sent indubtablement la llengua habitual
per a l'immensa majoria d'habitants de la nostra nacionalitat
i la que s'escriu normalment en quasi totes les activitats
quotidianes. Es a partir de la Guerra de Successio (en el
Regne, de 1705 a 1707) quan les coses canvien d'una manera
radical. El castellà passa a ser la llengua de l'administracio
i des d'ella es fa una forta pressio per a desplaçar progressivament
al valencià, de tal sort que arrastrarà darrere a l'administracio
parroquial, a la llengua de les escoles i, en fi, a tota la
societat, per lo manco respecte al seu us escrit. Este proces
de substitucio llingüistica a penes sera frenat pel parcial
redescobriment del valencià com a llengua lliteraria per les
classes altes durant la Renaixença i els timits intents politics
de reclamar la cooficialitat en el castellà de principis de
segle i el periodo republicà. Pero quan mes dura resulta esta
pressio es durant els anys del franquisme, que arriba a fer
equivaldre l'us de les llengües vernacules a quasi
un atentat a l'unitat de la patria, fent del castellà l'unica
llengua d'Espanya. La traduccio popular, afavorida per la
gran immigracio dels anys '60 i '70, fon allo de "si
eres español, habla español" o, inclus, "hábleme
en cristiano". Esta mentalitat va arrelar profundament
en la gran massa de gent escolarisada durant aquella i encara
hui queden vestigis que en ocasions dificulten l'us normal
de la llengua valenciana.
Afortunadament, la promulgacio de la Constitucio
de 1978 canvià de dalt a baix l'ordenament llegal espanyol
i si be no corrig completament tots els agravis historics
que han patit les "atres" llengües del estat, ha
desenrollat un marc juridic que ha permes a eixes "atres"
llengües, entre elles la valenciana, ser cooficials en el
seu territori corresponent. A partir de les disposicions generiques
constitucionals, cada comunitat autonoma ha plasmat en el
seu Estatut i en les lleis de desenroll oportunes la voluntat
de la seua societat de normalisar l'us de la propia llengua,
que en el nostre cas es perfilà en la "Llei d'us i ensenyança
del valencià" (1983). D'esta manera tenim les tres lleis
fonamentals que regulen la materia llingüistica en Valencia
dels que podem destacar els següents articuls:
- Constitucio Espanyola (1978):
Articul 3.
1. El castellà es la llengua espanyola
oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure
de coneixer-la i el dret a usar-la.
2. Les atres llengües espanyoles seran
tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes
d'acort en sos Estatuts.
3. La riquea de les distintes modalitats
llingüistiques d'Espanya es un patrimoni cultural que
sera objecte d'especial respecte i proteccio.
- Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982)
Articul 7.
1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat
Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret
a coneixer-los i a usar-los.
2. La Generalitat Valenciana garantirà
l'us normal i oficial d'abdos llengües, i adoptarà les mides
necessaries per tal d'assegurar-ne el seu coneiximent.
3. Ningu podra ser discriminat per rao
de la seua llengua.
4. S'otorgarà proteccio i respecte especials
a la recuperacio del valencià.
5. La llei establirà els criteris d'aplicacio
de la llengua propia en l'Administracio i l'ensenyança.
6. Es dellimitarà per llei els territoris
en els quals predomine l'us d'una llengua o de l'atra, aixina
com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyança i de l'us
de la llengua propia de la Comunitat.
Per atra banda, l'articul 31.4 atribuix a
la Comunitat Valenciana la competencia exclusiva en materia
de cultura, i el 35 la competencia plena en materia d'ensenyança.
c) Llei d'Us i Ensenyament del Valencià
(1983)
Articul 2. El valencià es llengua
propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots
els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo oralment
i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions
en les instancies publiques.
Articul 4. En cap cas ningu podra
ser discriminat pel fet d'usar qualsevol de les dos llengües
oficials.
Ademes, podem extraure una idea generica
del contingut d'esta llei a partir d'alguns punts del seu
preambul:
IV. [...] Davant la situacio
diglossica en que està immersa la major part de la nostra
poblacio, consegüent a la situacio de sometiment del valencià
mantinguda durant l'historia de quasi trescents anys, la
Generalitat, com a subjecte fonamental en el proces de recuperacio
de la plena identitat del poble valencià, te el dret i el
deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el
lloc que mereix, acabant en la situacio de deixadea i deterioracio
en que es troba. La nostra irregular situacio sociollingüistica
exigix una actuacio llegal, que sense tardar acabe en la
postracio i propicie l'us i ensenyança del valencià per
tal de conseguir l'equiparacio total en el castellà.
Esta Llei tracta de superar la relacio
de desigualtat que hi ha entre les dos llengües oficials
de la nostra Comunitat Autonoma, i dispon les mides pertinents
per a impulsar l'us del valencià en tots els camps de la
nostra societat, i especialment en l'Administracio i l'ensenyança
com a vehiculs de recuperacio. La finalitat ultima de la
Llei es conseguir, per mig de la promocio del valencià,
l'equiparacio efectiva en el castellà i garantir l'us normal
i oficial d'abdos idiomes en condicions d'igualtat i desterrar
qualsevol forma de discriminacio llingüistica. [...]
VI. [...] S'establix la redaccio
i publicacio bilingüe de les lleis que aproven les Corts
Valencianes i la plena validea de les actuacions administratives
i forenses realisades en valencià. Es faculta a tot ciutada
a usar i exigir la llengua oficial elegida en les seues
relacions en l'Administracio Publica, inclosa l'instancia
judicial. Es dispon, tambe, la plena validea dels documents
publics redactats en valencià i es regula la practica dels
assentaments registrats i el lliurament de certificacions.
[...] Es dispon que els empleats de les empreses de caracter
public i servicis publics dependents de l'Administracio
directament relacionats en el public hauran de coneixer
suficientment el valencià per tal d'atendre en normalitat
el servici. [...]
VII. No hi ha cap dubte que esta
perspectiva d'equiparacio llingüistica i de recuperacio
del valencià que la Llei contempla, te especial importancia
en l'incorporacio del valencià a l'ensenyança en tots els
nivells educatius sobre els quals la Generalitat te competencies,
com a factor fonamental per a fer realitat el dret que tot
ciutada te a coneixer i usar el valencià. [...]
El valencià i el castellà son declarades
llengües obligatories en els Plans d'Ensenyament dels nivells
no universitaris [...]
Aixo no obstant, des de la consciencia
que l'aplicacio inflexible i immediata de l'obligatorietat
de l'ensenyança del valencià en tot l'ambit de la Comunitat
Valenciana podria, per tractar d'esmenar una injusticia
historica, causar-ne una atra, atesa la situacio llingüistica
present, [...] es preveu la supressio de l'obligatorietat
de l'ensenyança del valencià tant als territoris valenciaparlants,
en les circumstancies justificades que s'establixen, com
en els castellaparlants en els quals l'incorporacio progressiva
del valencià a l'ensenyament ve acompanyada de la facultat
de pares i tutors d'alumnes per a obtindre voluntariament
per ad estos l'exencio de l'ensenyança.
D'esta manera, la Llei, des del mes
absolut respecte als drets d'aquells ciutadans la llengua
habitual dels quals es el castellà, facilita l'extensio
del coneiximent del valencià a tota la nostra societat,
i la recuperacio i extensio del seu us com un dels factors
de retrobament de la nostra identitat de poble, nos pertoca
tambe a tots els valencians, independentment de la llengua
habitual de cascu.
Est es el cos llegal que regula l'us de les
dos llengües oficials del nostre païs. Al voltant d'ell podem
fer algunes reflexions:
1. La Constitucio espanyola establix
que el castellà es la llengua oficial de l'Estat i que
tots els espanyols tenen el deure de coneixer-lo i el
dret d'usar-lo. Fixem-nos per tant en la distincio que
fa entre coneiximent i us: tenim el deure de coneixer-lo,
pero no l'obligacio d'usar-lo. Esta distincio està especialment
dedicada ad aquelles Comunitats que tambe tenen una atra
llengua oficial, com la nostra, on l'Estatut diu que tots
tenim el dret --que no el deure-- a coneixer i a usar
els dos idiomes oficials, el valencià i el castellà. Es
dir, no s'establix el deure de coneixer el valencià, pero
si tots tenim el dret a usar-lo i ningu pot ser discriminat
en funcio de la seua llengua, es evident que tots els
ciutadans de la nostra nacionalitat necessiten
coneixer les dos llengües, de manera que puguen expressar-se
en la llengua que vullguen i no hagen d'obligar als atres
a renunciar a la llengua que utilisen. En la practica,
en l'esfera privada les persones s'adapten i parlen en
la llengua millor compresa per a facilitar la comunicacio.
A on la llegislacio te mes repercusio es en l'esfera publica
i institucional, puix les administracions que treballen
en ambit valencià es veuen obligades a practicar una cooficialitat
institucional especialment de cara a l'usuari.
2. L'Estatut reconeix l'oficialitat de
les dos llengües i en el seu articul 7 apartat 5 aixi
com en l'articul 7 apartat 1 de la LUEV es diu que la
valenciana es la llengua propia de la Comunitat
Valenciana. Ser la llengua propia no es una qüestio
banal. Implica un reconeximent del principi de territorialitat,
que permet la promocio i la primacia d'eixa llengua
en el territori del que es propia. Permet que l'Administracio
i els servicis publics usen predominantment la llengua
propia, es dir el valencià, en independencia de que puguen
usar tambe el castellà per a salvaguardar els drets
individuals dels ciutadans. Als ciutadans com a tals no
se'ls obliga en ningun moment a l'us de cap de les dos
llengües, pero d'alguna manera se'ls exhorta a com a minim
entendre la llengua propia del territori, donat que es
tracta de la llengua propia de l'Administracio.
Esta situacio tan favorable a la recuperacio del valencià
sobre el paper, no s'ha vist refleixada en la realitat.
Per atra banda, la distincio que fa la llei entre territoris
predominantment valenciaparlants i castellaparlants
en la practica s'aplica unicament a la progressiva implantacio
de la llengua valenciana en les escoles.
3. La confirmacio per la Llei d'Ensenyança
i Us del Valencià de la cooficialitat com a igualtat juridica
de les dos llengües reconeix el mateix valor juridic als
documents redactats en qualsevol de les dos i afirma el
dret dels ciutadans a utilisar qualsevol de les dos en
les seues actuacions privades o publiques. Al mateix temps,
esta llei desenrolla mides per a promoure l'us de la llengua
propia, la valenciana, principalment en tres aspectes:
l'administracio publica, l'ensenyança en tots els seus
nivell (que pot fer-la llengua vehicular, es dir, basica)
i la promocio en els mijos de comunicacio.
Com es pot vore, el marc llegal actual favorix
la recuperacio i equiparacio de la llengua valenciana a la
castellana. Que aço no s'haja pogut conseguir fins ara depen
en gran mida de la falta de voluntat politica de les institucions
valencianes per a aplicar l'esperit de les lleis. Com a eixemple
podriem citar l'us del valencià que fa Televisio Valenciana,
canal autonomic que en la seua llei constitutiva (Llei de
creacio de la Radio-Televisio Valenciana 7/1984) replega com
a objectiu la "promocio i proteccio llingüistica de
la llengua propia de la Comunitat Valenciana" (Art.2.1).
En la practica, el castellà te una forta presencia tant en
temps absolut com en les millors franges d'audiencia. |