La llengua valenciana és
la llengua pròpia i històrica dels valencians.
Normalment la denominem en el nom de “valencià”. El
valencià, a lo llarc de la nostra història,
ha segut considerat sempre com a llengua; no com una simple
varietat llingüística de cap atra llengua veïna
o bessona. Fon, com totes les romàniques, dialecte
del baix llatí, sense que s'haja de supeditar o sometre
a ninguna de les germanes en la seua gramàtica o ortografia,
i com llengua independent volem que seguixca sent considerat.
La multitudinària manifestació del 13 de juny
del 1997 mostrà que esta seguia sent la voluntat i
el sentir majoritari dels valencians.
Hem de reivindicar, fer valdre
i respectar el nostre Estatut d'Autonomia, marc jurídic
de consens que, junt en la Constitució Espanyola, regula
la convivència de tots els valencians.
L'Estatut d'Autonomia en
1982, acabà en una absurda polèmica sobre quina
era la llengua dels valencians en el seu Títul Primer
artícul 7. Punts 1, 2, 3.:
1.- Els dos idiomes
oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià
i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los
i usar-los.
2.-La Generalitat
Valenciana garantisarà l'us normal i oficial de les
dos llengües, i adoptarà les mides necessàries
per a assegurar el seu coneiximent.
3.-Ningú podrà
ser discriminat per raó de la seua llengua.
La llengua valenciana és,
per tant, la nostra llengua i nosatres, els valencians i les
valencianes que l'utilisem, mantenim viva i difonem, som els
únics que podem decidir sobre ella.
No volem oblidar en esta
qüestió la Llei de la Generalitat Valenciana 4/1983
de 23 de novembre, d'Us i Ensenyança del Valencià.
Esta llei en el seu Títul Preliminar, Artícul
2, també arreplega el consens conseguit sobre la llengua
dels valencians:
“ El valencià
es llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, en
conseqüència, tots els ciutadans tenen dret a
conéixer-lo i usar-lo, oralment i per escrit, tant
en les relacions privades com en les relacions d'aquells en
les instàncies públiques.”
1.- El nom de la
llengua: llengua valenciana.
Com a conseqüència
de lo dit anteriorment, ningú pot qüestionar quin
és el nom de la nostra llengua; la tradició
clàssica, des dels orígens, denominà
a la nostra llengua com a “llengua valenciana” (vore Anex
I), el poble valencià sempre denominà i denomina
a la nostra llengua com a “valencià”, i l'Estatut d'Autonomia
i la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià fixaren
i consensuaren la denominació de la llengua: “idioma
valencià”, “llengua valenciana” o simplement “valencià”.
Pel be de la convivència
i el consens, conseguit, refermant les lleis valencianes,
no considerem convenient ni acceptable qüestionar més
el nom de la llengua valenciana.
2.- Qué entenem per
llengua valenciana.
La llengua valenciana és
la llengua que històricamente parla gran part del Poble
Valencià. Per la seua evolució peculiar, per
tradició clàssica, per diversos factors històrics
i per ser una llengua viva i d'us entre valencians, durant
segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d'una manera
específica, per lo que hui en dia té unes característiques
pròpies, específiques i diferenciades que no
únicament s'han de respectar i fomentar, sino que s'han
d'alçar a la categoria de norma, com fan totes les
llengües fent norma les seus peculiaritats més
genuïnes i distintives.
La fonètica valenciana,
el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal
o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se;
en cas contrari alterariem, de manera artificial i artificiosa,
la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà
en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants
que hem mantingut viva la llengua podriem acabar no identificant-nos
en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat
a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma
de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia
gens a la seua recuperació social i dignificació.
Modificar, manipular o forçar
la flexió verbal o la formació del plural, eliminar
totes les característiques peculiars del valencià,
desterrar de la llengua estàndart les formes generals
valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes
innecessaris, substituir els castellanismes lèxics
o sintàctics per les formes catalanes i no per les
valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant
fonemes, etc. no és necessari ni acceptable, des del
punt de vista científic, i mostra una manipulació
tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que
de cap manera és justificable i que la majoria de valencians
no hem acceptat.
La llengua és com
és; hem d'intentar eliminar els castellanismes i els
vulgarismes que té, com a conseqüència
de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de
l'oficialitat i l'ensenyança, arraconada i desprestigiada,
pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts
segles, tant d'époques glorioses com d'història
adversa, l'han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions
dràstiques i repentines en esta qüestió;
més encara quan estes manipulacions no estan exentes
de plantejaments ideològics encaminats a diluir la
nostra identitat com a poble.
La llengua valenciana, com
a llengua en caràcter propi, ha de tindre una ortografia
específica que reflectixca la seua fonètica
general, deixant a banda les fonètiques dialectals,
com fa qualsevol llengua normativisada.
Confiem en una futura ortografia
consensuada i acceptada per tots els valencians, no obstant
hem de dir que no és científic, llògic
o recomanable, i crea greus problemes a l'hora de l'ensenyança
del valencià, que una grafia represente dos fonemes
distints; escriure en X “xiquet” i “ XÀtiva
” , quan la “ x” primera
representa un fonema palatal africat sort i la segona un fonema
prepalatat fricatiu sort, no és llògic ni didàctic.
Lo mateix podem dir en el
cas contrari, és dir, quan grafies distintes com la
g i la tg o la j
i la tj representen un mateix fonema
palatal africat sort, com és el cas de “ Pluges ”
i “jutges” o “roja “ i “ fotja”.
Tota esta artificiositat ve quan l'ortografia seguix
la fonètica catalana i, a l'hora d'aplicar-se al valencià
nos crea estos i molts problemes.
Uns eixemples més
d'incoherència ortogràfica i de conflicte: per
un costat l'us del digraf – tz-, a l'hora
d'escriure el sufix -isar - i derivats, quan
la romanística internacional reconeix que el valencià
realisa este sufix i derivats simplement en s sonora,
llevat d'alguns casos etimològics com “dotze”, “tretze”,
“setze” i alguns arabismes com “atzembla”, “atzavara”, “Atzúbia”...
Les normes de Castelló no arrepleguen este digraf -
tz- i, no obstant, els qui diuen utilisar-les
sí que l'escriuen. Un atre eixemple d'us injustificat
és el de ele geminada – l.l- , que
el valencià, com han reconegut tots els filòlecs,
va simplificar en ele simple.
L'accentuació gràfica
tambe és tema de debat conflictiu, puix sempre hauria
de representar la fonètica del valencià i no
una atra.
En cas d'accentuar-se, l'accentuació
ha de reflectir la fonètica valenciana; paraules com
“café”, “congrés”, “Valéncia”, “perqué”
han de dur accent agut, que indica que la vocal és
tancada en valencià, i no accent greu, que obliga a
obrir esta vocal com en català; de la mateixa manera
la conjunció “pero” en valencià és plana
i no du accent, per lo que mai és acceptable escriure
“ però” com demana la fonètica
catalana.
3.- Quin és
el valencià que volem .
Com a ciutadans i ciutadanes
valencians no podem acceptar més manipulacions de la
nostra llengua i, acollint-nos a l'Estatut d'Autonomia de
la Comunitat Valenciana, concretament al seu Títul
Primer, Artícul 7 i a la Llei de creació de
l'AVLL, que en el seu Títul I artícul 3 diu
que l'AVLL velarà pel valencià: “ partint
de la tradició lexicogràfica, lliterària,
i la realitat llingüística genuïna valenciana
”, estem llegitimats per a demanar al Govern de la
Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga
discriminat per l'AVLL ni en els usos que d'ell fa l'Administració
Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes
llingüístiques valencianes que detallarem, siga
el model de llengua utilisat en tota l'Administració
(impresos, diaris oficials, publicacions, ràdio i televisió
públiques, llibres de text i material curricular i
en tota comunicació oral o escrita de l'Administració
als ciutadans).
Seria impossible expondre
ara quines són totes les característisques llingüístiques
del valencià, que considerem que han de respectar-se
i alçar-se a la categoria de norma: açò
equivaldria a presentar ací un diccionari, una fonètica
i una gramàtica, pero sí que volem apuntar-ne
algunes que singularisen el valencià i que, desgraciadament,
són estigmatisades i rebujades majorment en l'us que
fa l'Administració del valencià, quan estes
característiques són etimològiques, clàssiques
i d'us general.
Per un atre costat, moltes
característiques llingüístiques valencianes
no s'arrepleguen ací, per ser evidentíssimes
i perque, afortunadament, són utilisades en l'us que
del valencià fa l'Administració.
3.1.- El lèxic
valencià:
La nostra proposta en este
camp està arreplegada en el Diccionari Valencià/Castellà-Castellà/Valencià
de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Intentarem resumir-ho en
uns quants criteris, que són els aplicats per les llengües
modernes en els seus diccionaris.
a.- Els vocables d'us general
marquen la norma.
b.- Les formes dialectals
o locals són acceptades fòra de la llengua estàndart
:
natros/mosatros son
dialectals o locals. NOSATRES, estàndart.
c.- Els castellanismes han
de ser substituïts per formes valencianes vives, encara
que estes es conserven únicament en una comarca o població;
en cas de ser necessari recorrerem a la llengua clàssica:
mesa camilla és castellanisme que
deu substituir-se per TENDUR, paraula viva en la Vall d'Albaida.
d.- Els nous vocables tècnics
i moderns que no existixquen, es crearan tenint en conte les
llengües clàssiques i s'adaptaran al valencià
d'acort a la pròpia fonètica i la morfologia
valenciana: garage. Valencià GARAIG.
e.- Les paraules que hagen
evolucionat i hui tinguen una forma d'us general moderna i
evolucionada diferent a la clàssica, seran les utilisades
en la llengua estàndart i les formes no evolucionades
seran considerades arcaismes: nosaltres, arcaisme,
NOSATRES, evolució.
f.- Es fugirà de castellanismes
i catalanismes sempre que es puga aportar una forma valenciana,
de la mateixa manera s'actuarà en qualsevol barbarisme:
basura , castellanisme, FEM, valencià.
Tarda , catalanisme. VESPRADA, valencià.
g.- Un vocable es considera
vulgar o dialectal si conviu en un atre més etimològic
i clàssic, en cas de només existir viva la forma
considerada vulgar o dialectal haura de ser presa esta com
a forma normativa.
h.- La recuperació
i incorporació del lèxic patrimonial, genuí
o distintiu valencià, a l'us general i a la llengua
normativa és necessari per a conservar i fomentar part
del nostre patrimoni idiomàtic.
3.2.- La fonètica
valenciana:
La fonètica que ha
de marcar la norma és la del valencià general
i no la d'un dialecte concret.
Els fets fonètics
que han de ser norma en valencià són els següents:
a.- Diferenciació
entre vocals obertes i tancades, tenint en conte la fonètica
valenciana general diferent de la catalana en diversos casos.
b.- Diferenciació
entre s sorda i sonora..
c.- Diferenciació
entre b i v.
d.- Caiguda de -d- intervocàlica
en la terminació – ada -, - ades
-, encara que es conserve en l'escritura.
e.- Pronunciació dels
grups consonàntics finals – ncs, -nc, -mps, -mp. –nts,
nt, -lts, -lt, -rts, -rt: fancs, fanc, camps, camp, cants,
cant, molts, molt, parts, part .
f.- Simplificació
dels grups consonàntics tm, tn. tl, tll
en M, N, L, LL: somoure, cona, mole, bolletí. Igualment
el grup mpt s'ha de reduir a NT: conte,
contar, perentori .
g.- El sufix -isar- i derivats,
són en S sonora, no en – tz-: realisar,
organisatiu, finalisaciÓ.
h.- El sufix llatí
-ITIA- ha donat en valencià - eA -, fet que ya es constata
en els nostres clàssics: noblea, certea, vellea, pobrea.
i.- El valencià es
fidel a l'etimologia i no palatalisa la s inicial
en formes com : simple, seixa, sifra o soliguer i no “ ximple
”, “ xeixa ”, “ xifra ”o
“ xoliguer ”.
j.- El valencià ha
simplificat la ele geminada ( l.l ) en ele
simple (L).
k.- La ele de les formes
arcaiques altre, altra, nosaltres, vosaltres no
es pronuncia i no cal escriure-la. Les formes valencianes
actuals són: atre, atra, nosatres, vosatres.
l.- La ele inicial tendix
a palatalisar-se en elle en valencià i s'han d'acceptar
estes palatalisacions: llÒgic, lliteratura, llegislaciÓ,
lliberal...
ll.- En valencià existix
un fonema fricatiu palatal sonor (y): yo (pronom), ya (adverbi)
i no jo, ja pronunciat com diem JOVE o JARDI.
m.- Llevat de les paraules
“ diners ” i “ socor S” , a on la –r- final no es pronuncia,
esta s'ha de pronunciar sempre.
n.- Existix en valencià
un fonema palatal africat sort ch que, s'ha
d'escriure i pronunciar: pancha, carchofa, flecha.
o.- El fonema palatal africat
sonor no es deu ensordir com fa el dialecte apichat: mege
, plages i no “meche”, “plaches”. Tampoc es pronuncia este
fonema en postura fricativa en valencià, perque com
en català és africat.
p.- El valencià general
pronuncia la I davant de X i esta ha de ser la norma: caixa,
F aixa i també eixemple, eixercici ...
q.- El valencià ha
adaptat alguns tecnicismes i neologismes de la següent
forma i en el següent accent: REPTíL, ATMòSFERA,
TEXTíL, MISSíL, OBóE, TíMPAN,
AEROlíT, MONOLíT, MèDULA, AtíLA,
DIOPTRíA, AUREòLA, RUBEòLA, ETIOPíA,
OLIMPIàDA, HIMALàYA.
3.3.- La flexió
verbal valenciana.
Com hem fet anteriorment,
ací a soles expondrem algunes qüestions de la
flexió verbal que són característiques
del valencià i que, per això, han de ser considerades
normatives.
a.- Us a nivell estàndart
del Pretèrit Perfecte Simple, etimològic i clàssic
( comprÍ, comprares, comprà, comprÀrem,
comprÀreu, compraren ) junt en la forma perifràstica
( vaig comprar, vares comprar, va comprar, varem comprar,
vareu comprar, vareN comprar ), les formes perifràstiques
sincopades ( vas comprar, vam comprar, vau comprar,
van comprar ) queden per a usos no formals de la
llengua.
b.- El Pretèrit Imperfecte
en valencià es: anara, anares, anara, anÀrem,
anÀreu, anaren i no “ anàs, anasses,
anàs, anassem, anasseu, anassen” que son formes
arcaiques i dialectals.
c.- El Present d'Indicatiu
i Subjuntiu dels verps incoatius de la 3ª conjugació
(-ir) son hui en valencià: patixc, patixes, patix,
patim, patiu, patixen i no “ patisc, o patesc,
pateixes, pateix, pateixen ”. Patixca, patixques,
patixquen, patim, patiu, patixquen i no “ patisca
o patesca, patisques o patesques,
patisca o patesca, patisquen o
patesquen”.
d.- Els Imperatius en -am,
-au són clàssics i característics hui
del valencià: tingam, tingau i no “ tinguem,
tingueu ”; estos últims es poden utilisar
fòra del model estàndart.
e.- En el Pretèrit
Imperfecte d'Indicatiu de verps com: riure, jaure, fer, vore,
caure, traure, dir , es manté la forma clàssica
i hui general en valencià, que ha de ser acceptada
i utilisada en la llengua normativa : dia, dies, dia, diem,
dieu, dien/caïa, caïes, caïa, caïem, caïeu,
caïen.
f.- En valencià el
Present d'Indicatiu i Subjuntiu de verps com: llegir, vestir,
mentir, teixir., engolir, afegir , no porten increment, puix
no són incoatius: lligc, lliges, llig, llegim, llegiu,
lligen i no “ llegisc, llegeixes, llegeix, llegeixen
”. LLIGGA, LLIGGUES, LLIGGA, LLIGGAM, LLIGGAU, LLIGGUEN
i no “ llija o llegisca, lliges
o llegisques , llija
o llegisca, lligen o llegisquen ni
llegeixquen”.
g.- Els Infinitius a utilisar
han de ser els valencians actuals: tindre, vindre, valdre,
vore, afonar, unflar, desenrollar, cabre, amontonar, defendre,
profundisar, ser, expondre, supondre, impondre i segons estos
infinitius es farà de conjugació.
h.- El Present de Subjuntiu
del verp voler és: Vullga, vullgues, vullga, vullgam,
vullgau, vullguen i no “ vulga, vulgues, vulga.. “.
Igualment, l'Imperatiu fa: vullga, vullgam, vullgau, vullgUen
i no” vulga, vulguem, vulgueu, vulguen ”.
i.- La 3ª persona del
singular del Present d'Indicatiu del verp ser és: ERES
en la llengua parlada o EST en llenguage lliterari, i no “
ets ”.
j.- La 3ª persona del
singular del Pretèrit Perfecte Simple del verp SER
és en valencià: FON i no” fou”.
k.- L'Imperatiu del verp
MORIR és hui en valencià general: MOR, MUIGA,
MUIGAM. MUIGAU, MUIGUEN i no “ muir, muira, muiren
” .
l.- El Present d'Indicatiu
del verp DUR és en valencià: TU DUS, ELL DU,
i no “ duus, duu ”, i l'Imperatiu és:
DUS TU i no “ du tu ”.
ll.- El valencià presenta
unes formes velarisades en el Present d'Indicatiu i Subjuntiu,
Imperfecte del Subjuntiu i Imperatiu que han de formar part
de la llengua normativa: PERGUI, PERGA, PERGUERA, i PERGAM
i no les arcaiques : “ perdi, perda, perdera, perdam”.
m.- El valencià fa
un us específic dels verps SER i ESTAR ben distint
del català. La norma ha de ser l'us valencià
d'estos verps: YA ESTEM ACI, HA SEGUT ASSESSINAT, NO ESTÀ
EN CASA...
3.4.- A lgunes qüestions
de morfologia valenciana.
També en este camp,
la llengua valenciana goja d'unes particularitats que la fan
singular, i encara que siga més propi de l'estudi comparatiu
per part dels experts, és en realitat a la massa dels
parlants i usuaris a qui nos importa, disposts com estem els
valencians a no renunciar a res de lo que nos siga propi.
Senyalarem les que seguixen:
a.- El valencià diferencia
entre el sufix masculi -iste i el femeni -ista: DENTISTE/DENTISTA,
ARTISTE/ARTISTA, SOCIALISTE/SOCIALISTA.
b.- Les parauales que indiquen
títuls, càrrecs i professions, fan en valencià
el femení en –esa (utilisant S, sonora): MARQUÉS/MARQUESA,
alcalde/ ALCALDESA, COMTE/ comtesa.
c.- El valencià no
fa diferència entre: LES LLUMS i “ els llums
”, LA SON i “ el son” . El valencià
només té les formes femenines clàssiques.
d.- En valencià les
paraules que acaben en E àtona fan el plural segons
l'etimologia i la llengua clàssica en -ns: HOME/HÒMENS,
JOVE/JÒVENS, ORDE/ÒRDENS, IMAGE/IMÀGENS,
VERGE/VÈRGENS... i no “ homes, joves, ordes,
images, verges”.
e.- En valencià les
paraules que acaben en els grups consonàntics –st,
-xt, -sp i -sc, fan el plural segons el model clàssic
i etimològic afegint una -s final: VIST/VISTS, IMPOST/IMPOSTS,
MORISC/MORISCS, TEXT, TEXTS, CRESP/CRESPS... i no " vistos,
impostos, moriscos, textos".
f.- En valencià existix
un artícul neutre LO, etimològic, clàssic
i d'us general, que ademés resulta aclaridor, diferent
del masculí EL: LO MILLOR DEL MON, LO MÉS GRAN,
LO BLANC I LO NEGRE, LO TEU, LO NOSTRE.
g.- El valencià utilisa
el pronom personal de 1ª persona de plural NOS davant
i darrere del verp: NOS PARLA, DONAR-NOS, AJUDA-NOS. La forma
" ens " i " ns ",
és una contracció de la forma NOS que només
s'utilisava en la llengua antiga darrere de paraula quan esta
acabava en vocal.
h.- Només coneix el
valencià una forma per al pronom personal de segona
persona plural que es VOS. La forma " us "
es inexistent en terres valencianes, lo que se puga trobar
escrit en tal sentit es pura importació, innecessària
i per tant inacceptable.
i.- El valencià utilisa
les formes simples o àtones dels adjectius possessius
davant de parentius i certs substantius; este és un
us etimològic, clàssic i general: MON PARE,
MA MARE, SA TIA, MON GERMA, TON TIO, SON YAYO, TA SOGRA, MA
VIDA, SA CASA, TA CASA. Esta ha de ser la norma en estos casos.
j.- En valencià l'artícul
no es posa davant del nom de persona: " El Josep,
el Joan "; açò, en valencià,
només pot ser propi de la llengua vulgar, no de la
llengua estàndart; per un atre costat posem l'artícul
davant dels dies de la semana: EL DUMENGE QUE VE ANIREM A
MISSA i no " dilluns que ve paga".
k.- Les formes com ara: TORPEDO,
QUADRO, METRO, LITRO... no són castellanismes.
l.- El valencià, seguint
la fòrmula culta, fa terminacions en -cul com ara:
ARTÍCUL, VEHÍCUL, ESPECTÀCUL, RIDÍCUL.
Només algunes formes patrimonials fan: MASCLE, MUSCLE...
ll.- Els neologismes acabats
en -is són valencians com ara: CRISIS, SINTAXIS, ANÀLISIS,
CRISIS...
m.- Els pronoms i adjectius
demostratius tenen en valencià tres graus de localisació
i les seues formes actuals són: ESTE, EST, ESTA, ESTOS,
ESTES, EIXE, EIXA, EIXOS, EIXES, AQUELL, AQUELLA, AQUELLS,
AQUELLES. Els neutres són:AÇÒ, AIXÒ,
ALLÒ. Els adverbials: ACÍ, AHÍ, ALLÍ.
n.- Els possessius femenins
tònics valencians són: MEUA, TEUA, SEUA, MEUES,
TEUES SEUES. El possessiu " llur "
es un arcaisme innecessari.
ny.- El valencià té
uns numerals cardinals propis que han de ser els de la llengua
normativa: U, DOS (masculí i femení) HUIT, DÈSSET,
DÍHUIT, DÈNEU, XIXANTA, HUITANTA, HUITCENTS,
HUITMIL, MILLÓ, BILLÓ.
o.- Els ordinals valencians
seguixen la forma erudita i han desaparegut els de formació
vulgar: PRIMER, SEGON, TERCER, QUART, QUINT. SEXT. SÈPTIM.
OCTAU, NOVÉ, DÈCIM, UNDÈCIM, DUODÈCIM,
DÈCIM TERCER, VIGÈSIM, VIGÈSIM PRIMER,
TRIGÈSIM, QUADRAGÈSIM, QUINQUAGÈSIM,
SEXAGÈSIM... encara que, en passar del dècim,
el valencià general utilisa la forma perifràstica:
"el que fa onze, el que fa vint..."
p.- El valencià té
algunes formes adverbials específiques, clàssiques
i etimològiques que cal utilisar en la llengua normativa:
ANS i ABANS, DINS, PRONTE, DE BADES, MENTRIMENTRES, AVANT,
MENTRES, AUSADES, BARATA, MANCO, PERO...
3.5.- A lgunes qüestions
de sintaxis valenciana:
a .- El valencià posa
la preposició A davant de l'objecte directe: ET PRESENTE
A MARIA, BATISTE ET CRIDA A TU, HE ESCOLTAT A TOT LO MÓN,
HO SABRÀS SI CRIDES A JOAN.
b.- El valencià fa
diferenciació entre les preposicions PER (causa, agent)
i PER A (finalitat): AÇÒ ES PER TU, TU TENS
LA CULPA; AÇÒ ES PER A TU, PER A QUE T'APROFITE.
c.- La preposició
que en valencià indica companyia o instrument es des
del segle XV EN o la també clàssica i arcaica
AB. La forma " amb " no és
valenciana i no apareix en els nostres clàssics. L'us
incorrecte de la preposició aliena " amb
" fa que escoltem en la televisió valenciana
frases tan ridícules com esta: " tres
a zero amb el marcador " en conte de TRES A
ZERO EN EL MARCADOR.
d.- En valencià la
preposició A davant de pronoms personals i demostratius
pren la forma clàssica AD: PER AD AÇÒ
HEM VINGUT, DONA-LI-HO AD ELL.
e.- En la negació
el valencià no utilisa l'adverbi " pas
".
f.- El valencià utilisa
els adverbis MOLT, CASI/QUASI, LLAVORS, INCLÚS, AIXINA
I NO " força, gaire, gairebé, aleshores,
adhuc " o " fins i tot o
així "; el pronom " tothom
" hui coneix la forma TOT LO MÓN, com
a normal.
g.- El valencià utilisa
indistintament en les determinacions de lloc les preposicions
EN i A, predominant una forma o una atra segons la comarca,
per lo que no pot eliminar-se sistemàticament la forma
EN, que és la més corrent davant dels topònims:
EN ALACANT, EN CASTELLÓ. La forma A determina generalment
immediatea, proximitat, per això lo normal és:
EN BENILLOBA, A LA PORTA DE CASA PRENC LA FRESCA.
En oferir estes pautes, que,
com hem dit adés podrien ampliar-se en totes i cada
una de les qüestions tractades, que han segut elaborades
per un equip d'experts, simplement estem divulgant el modo
de sentir i d'entendre's el valencià, objecte de la
nostra petició, tal com vibra en el nostre poble. La
defensa d'este sentiment de diverses maneres ha segut ya manifestada,
de forma colectiva i particular, reclamant que es faça
normal lo que normal ha segut i deu ser. El treball de les
nostres institucions, seguint avant i profundisant este camí,
és lo que nos ha de dur a la valencianisació
que ací només indiquem.
