(Font: Real Academia de Cultura Valenciana)

Les vocals e i o obertes i tancades en valencià Proposta a la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV de Voro López i Verdejo

L'obertura de les vocals en valencià es deu en la majoria dels casos a la quantitat de les vocals llatines i a unes atres qüestions etimològiques, pero hui també depén moltes voltes del context fonètic o sons veïns. La e i la o poden ser obertes només en el cas de ser tòniques, la e i la o àtones no poden ser obertes (excepte dèsset i dèneu ). Ací tractem de fer una regla d'un fenomen que està en evolució i no s'ha consolidat encara, de manera que en cada zona o dialecte es pot trobar en distint punt el procés. S`han de fer dos advertències: a.- La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d'un dubte o vacilació, obrir les vocals per ultracorrecció, este fet es deu en molts casos a un orige castellanoparlant d'estes persones. També se sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s'han d'adaptar al valencià obrint les vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat han de seguir i seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials. b.- Es detecta una tendència a obrir la e tònica de les paraules esdrúixoles, que s'accentua quan estes són tecnicismes, cultismes o neologismes ( hipèrbole, plètora, rèmora, ègloga, pècora, dèspota, època, dècada ... quan en valencià són tancades) pero per davant de la tendència, en un procés que no està consolidat encara en totes les zones ni entre tots els parlants i que presenta vacilacions, s'han de tindre en conte les regles següents: 1.- Regles de la e tònica tancada. 1.1.-Segons l'etimologia la e tònica tancada prové: 1.1.1- D'una E llarga i I breu del llatí vulgar: Dominicu>Doménec 1.1.2.- De la fusió del diftonc AI, a on la e és el terme mig entre les dos vocals que el formen: magis>mais>més, magistru>maistru>mestre, habeo>haio>he . Este diftonc també es pot formar per metàtesis: mortariu>mortairu>morter, operariu>operairu>obrer . 1.1.3.- De l'unió de la e en la u formant el diftonc eu , quan la u procedix d'una labial llatina: grave>greu, nive>neu, leve >lleu. 1.1.4.- Per transformació d'una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: fascia>feix, apicula>abella, cognoscere>conéixer . 1.2.-Segons el context fonètic trobem una e tònica tancada: 1.2.1.- Davant d'una consonant labial m, p, b, f, v : rem, fem, llémena, membre, émbol, émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, disépal, febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal, efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol, grévol, benévol, malévol, rémora...   Exepte: Josep, Pep, eixemple , chèfla (dialectalment galta ). 1.2.2.- Davant d'una consonant dental t, d : estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta... Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí septe ) i mètodo . 1.2.3.- Davant d'una consonant palatal: feix, peix, Aleix, créixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja, llenya, clavell, senya, penya, orella, paella, cabell , flecha, mecha, epopeya, Pompeya... 1.2.4.- Davant d'una consonant velar c [k], g [g]: sec, plec, pleca, biblioteca, teca, hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora, égloga, década, Sueca... 1.2.5.- Davant de r seguida de labial m, b, p, v, f: ferm, erm, herba, serp, acerp, conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm, diatérman, intérpret, térbol, trébol, cérvol, hipérbole... 1.2.6.- Davant de r seguida de velar: alberc, verga, cércol...   Excepte: pèrgola i la 1ª, 2ª i 3ª persona singular del present d'indicatiu del verp perdre : perga, pergues, perga , pero no en la conjugació dels atres verps que acaben en - ergar com: albergar, postergar, envergar, desenvergar ... 1.2.7.- Davant de - r final: darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, morter... 1.2.8.- Davant de r quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la e una atra consonant darrere sent final de sílaba: cera (ce-ra), pera (pe-ra), héroe , férreu, aéreu, etéreu...   Excepte: zero, clero . 1.2.9.- Davant s, ss, ç, c : res, pes, pressa, pésol, peça, peces, vespa, marquesa, princesa, vespa, festa, ginesta, cresta, molest, este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest, Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster... Excepte: pesta < peste , vesta < veste , tempesta < tempestas , testa < testa, veça, que per etimologia, per provindre d'una e breu llatina, són obertes, les restant, a pesar de la gran tendència vulgar a obrir la e tònica, són tancades. 1.2.10.- Davant de n : cadena, sent, cent, penja, pena, dent, ventre, dumenge, tenda, llengua, higiene, péntol, heterogéneu, génesis, paréntesis, gent , immens, propens, defensa, ofensa, castrense, forense, sense... Excepte: Vicent, Cento (hipocorístic de Vicent ), Vicenta i gènero, que per etimologia, per provindre d'una e breu llatina, són obertes. 1.2.11.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr - dels verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre , entendre... (pero no en els adjectius i substantius: gendre, tendre, tendra, cendra, divendres, escalopendra , que són en e oberta). 1.2.12.- En les paraules acabades en - enç , - ença : Llorenç, Llorenç, Llorença, llenç, tinença, creença, llença, pertinença, coneixença, creixença, naixença, renaixença... i les formes verbals convenç , venç, convença, vença . 1.2.13.- En hiat: bellea, pobrea, riquea, Altea, bellees, riquees... 1.2.14.- En posició final de paraula tota e tònica final és tancada en valencià: ple, be, fe, té, café, alé, canapé, Salomé, també, eixiré, parlaré, conegué, digué, conté, vindré, vosté, qué, perqué... Excepte: qüè , Novelè. 1.2.15.- Formant diftonc en una u (eu) procedent d'una labial llatina neula<nebula, breu<brevis, beure> bibere, deure<debere, deute<debitu ... o en uns atres casos com deu (deïtat), solideu, feu , (feudal ), veu, creu, meu, teu, seu (possessiu) euro, neu ...(excepte peu, sèu (lloc social) , dèu (10) , preu , que són obertes i procedixen de la vocalisació d'una consonant llatina - d -, - c -, - ty - i vocables no patrimonials com trineu, troqueu, trofeu ). També és tancada la e del diftonc eu dels noms propis patrimonials usuals Andreu, Tomeu (reducció de Bertomeu ), Bernabeu (de Bernabé influït per Bertomeu ), Mateu, Timoteu , Tadeu , Pompeu, Bertomeu i Romeu (encara que estos tres últims presenten vacilació). Els noms propis d'introducció tardana i els poc usuals com Eliseu, Perseu , Proteu, Basileu, Ireneu, Macabeu, Nereu, Tolomeu, Zaqueu... tenen la e tònica oberta. És tancada la e del diftonc eu de totes formes verbals: feu, desfeu, veu, canteu, excloeu, creus .... 1.2.16.- Quan la e precedix a una i en la forma diftonc: llei, remei, diarreic, rei, reina, cupleit... 2.- Regles de la e tònica oberta. 2.1.-Segons l'etimologia la e tònica oberta prové: 2.1.1.- D'una E breu llatina: label>labellum , terra>terra, sèt>septe. 2.1.2.- D'una I llatina que s'obri en e en desaparéixer els sons posteriors a l'accent: viride>vert, virgine> verge . 2.1.3.- D'una E que s'obri en entrar en contacte en una u procedent de la vocalisació d'una consonant llatina - d -, - c -, - ty -, formant el diftonc decreixent eu i sent la E breu en llatí vulgar: p e de>peu, s e de>sèu, de ce>dèu, pr eti u>preu . Excepte: credere>creu, cruce>creu . 2.1.4.- Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes. 2.2.-Segons el context fonètic trobem una e oberta: 2.2.1.- Quan la e és tònica i va seguida d'una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent comence per m, p, b, f, v : tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència (química) , Suècia, èxit, geni, asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia, dèbil, apèndix, molèstia (pero molest en e tancada). Excepte: iglésia, cénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, sério, séria . El diftonc - ei - es manté tancat: llei, rei, virrei, pleit ... 2.2.2.- Quan la e és tònica i va seguida d'una u en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que la sílaba següent comence per m, p, b, f, v : crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul, tènue, ingenu, Hèrcules 2.2.3.- Quan la e és tònica i va seguida de r més consonant que no siga labial m, b, p : cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha, alergen, perdre, perc (1ª persona singular present indicatiu verp perdre ), alberc, convers, vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto (hopocorístic d' Albert ), Adalbert, Adelf, Rober. 2.2.4.- Quan la e és tònica i va davant de rr : guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro , gerra. 2.2.5.- Quan la e és tònica i va davant de l : mel, pel, tel, tela, mustela, cel, gel, vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel. També en els noms propis encara que per catellanisació la tendència és tancar-la en molts casos: Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela, Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel, Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm, Zoel... Excepte: armela/amela/ametla, ele (lletra), hotel, coronel, babel, Utiel, célebre . 2.2.6.- Quan la e és tònica i va seguida dels grups consonàntics - ct -, - cd -, - pt -: objecte, perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte, inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hector, èctasis 2.2.7.- Quan la e és tònica i va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxodo, inconex.   2.2.8.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr - en adjectius i substantius: tendre, tendre, gendre, cendra, divendres, escalopendra (pero no en els verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre... a on la e tònica és tancada)   3.- Regles de la o tònica tancada. 3.1.-Segons l'etimoligia la o tancada prové: 3.1.1.- D'una O llarga llatina: nepote>nebot, poma>poma , invidiosus>envejós, lectione>lliçó, seniore>senyor, totum>tot, robore>roure (arbre) , pyropus>pirop (mineral), v o ta>boda , congru>congre, hyssopum>hisop, congru>congre.   Excepte: sole>sol , en o oberta, encara que no és etimològica pero és general en valencià i clàssica, o abdomen>abdomen i fenomen, prolegomen ... 3.1.2.- D'una U breu llatina: iuvene>jove, lupu>llop, pulvis>pols, gula>gola, pullu>poll, cupru>coure (metal) , puteu>pou, iugu>jou, gurgu>gorc, poda, derivat de podar , del llatí p utare , furca>forca, porga, derivat de porgar, del llatí p u rgare . La pronunciació de coure (metal), pou i jou en o oberta no és etimològica ni general. 3.1.3.- D'una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (glatit) , sulcus>solc . 3.2.- Segons el context fonètic trobem una o tònica tancada: 3.2.1.- Quan una paraula és aguda i acaba en - ó , - or : camió, cançó, coentor, dolor, millor, professor, amor...   Excepte: açò, això, allò, bo, rebò, çò, Melchor, do (regal), resò, sò, to, semitò, tro (atmosfèric), retrò, tro (cadira), tor, or, cor, cor (de cant ), tesor, mors/mor (verp morir), flor, plor, por i els seus, plurals, derivats o composts que conserven la tonicitat en la o . 3.2.2.- Quan la o tònica va seguida de labial b, m, p (esta última sílaba en moltes excepcions): copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol, popa, sopa, ciclop, cop, cobra (serp) , glop, heliotrop, hemeralop, hisop, llop, pirop (mineral) , chop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata, sobre . Excepte: Beniopa, Polop, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra, òbol, llòbrec, sobra (del verp sobrar ), sòbres (coses que sobren) , còbra (del verp cobrar ), dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, nòmada, abdomen, prolegomen, fenomen... i còmodo , nom, prop, home (a on la o oberta és etimològica, ya que prové d´una o breu llatina, comm o dum , nomine, prope, homine ), les terminacions culte - òpodo, - òpolis, - òpoli i la o tònica davant del grup consonàntic - pt -: coleòpter . 4.- regles de la o tònica oberta.   4.1.- Segons l'etimologia la o oberta prové: 4.1.1.- D'una O breu llatina: rota>roda, rosa>rosa, cor>cor, populus>poble, socru>sogre, locu>lloc, prope>prop, nomine>nom, p o rcu>porc... 4.1.2.- D'una reducció del diftonc llatí AU: paucu>poc, causa>cosa, auru>or, paupere>pobre, gaudium>goig, thesauru>tesor.   4.1.3.- Del contacte d'una o tònica en una u , formant el diftonc decreixent ou , quan la u ve de la vocalisació d'una consonant o grup consonàntic llatí: movere>moure, novem>nou, ovus>ou, bove>bou, cocere>còure (cuinar) .   4.1.4.- D'una O llatina que s'obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a l'accent: solutus>solt. 4.2.- Segons el context fonètic trobem una o tònica oberta: 4.2.1.- Quan la o tònica va seguida d'una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina o vaja seguida de labial b, p, m : oli, dimoni, Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, octaèdric, centèsim, llògic, glòria, còmic, còdic, prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit, octogèsim ... Excepte: nóvio, nóvia . 4.2.2.- Quan la o tònica va seguida d'una u o un diftonc eu en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia o vaja seguida de labial b, p, m : lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume , idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu. 4.2.3.- En el diftonc decreixent ou la o és oberta, en molts casos en independència de l'etimologia llatina: bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure, incloure, còure (cuinar) , commoure, ploure, promoure, ròure (rosegar) , somoure , mou, inclous, cou, commouen, plou ... Excepte: sou (2ª persona plural del present d'indicatiu del verp ser) i pou, jou, tou , roure (arbre), coure (metal) que, a pesar de la vacilació que es detecta des de l´época clàssica, l'obertura no és general i són tancades per etimologia puteu, iugu, tofu, robore, cupru. 4.2.4.- Quan la o tònica va seguida d'una consonant no labial b, p, m : , taronja, teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor, clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, ,Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre, oferta, esòfec, antropòfec,dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol, Tòfol (hipocorístic de Cristòfol ), Tono , idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada, solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, demora, moro, prosper, Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf... Excepte en els casos citats en el punt 3.2.2. També són excepcions próstata, apóstata, coca, cóncau, cóncava, Córdova, bicóncau, conclau, ona, mona, góndola, pólvora, gorga, pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota, soda, coda ... i les terminacions cultes -ócrata, -ólatra, -ógraf, -ófan, -ófac (esta darrera terminació culta sol prendre la forma - òfec en valencià, seguint la tendència patrimonial marcada per paraules com estómec, nàufrec, archipèlec ...) 4.2.5.- Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics - ct -, - pt -: docte, docta, autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himinòpter, dioptra , coleòpter , 4.2.6.- En les terminacions o sufixos - ol , - ola, -ot, -ota : Puçol, juliol, dol, espanyol, ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola, corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, grandot, ninot, cabota, carota, bellota ... Excepte: gola, farigola, hola, bola, carambola, cola, chabola i els casos en que són en o tancada per etimologia: bot (recipient)< bu tte , bot (de botar)<* bu- ttare , tot< to tum , rot< ru ptu , bota< bu tte , nebot< nepo te . 4.2.7.- Quan la o tònica va seguida de velar - c , - g : oca, ocre, mediocre, aladroc, albercoc, barroc, lloc, bloc, fòc, floc, sòc (calcer), mòc (verp moure) toc, retoc, xaloc, groc, groga, ogre, octògon, retrògrada, poc, renoc, broc, choc, bajoca, joca, tapioca, roca, lloca, còca (nau), coc (carbó), carioca, broca, Sòcrates, inocu, demagoc, pedagoga, joc, heteròcrom, heteròcron, Roc... Excepte: soc (verp ser) moc, blesmoc, boca, moca (café) , moca (medusa), torcaboca, toca, foca, coca (menjar), foc (de llum) Diocles, coco, baroco . 4.3.8.- Quan la o tònica va seguida de - r o - rt (- rd en cas de paraules estrangeres), no sempre és oberta, ho és quan la o procedix d'una o breu llatina, m o rte>mort , o d'una reducció del diftonc llatí au, auru>or ; este constext fonètic és tan freqüent que s'ha convertit en tendència per lo que els estrangerismes s'adapten o pronuncien en o obert com Ford (llinage), lord (senyor)..... i algunes paraules que per etimologia són en o tancada passen a ser generalment obertes com cort , del llatí vulgar c o rte . No obstant, la o tònica és tancada, encara que vaja seguida de - r o rt , quan prové d'una o llarga llatina, mora (fruit), del llatí vulgar m o ra , roure (arbre), del llatí r o b ore , d'una u breu llatina, f urca >forca, t u rdu>tort (pardal), s u rdu>sort (que no sent), o d'una u llatina seguida de grups consonantics , turris>torre, mundu>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (del cor), sulcus>solc .